L´hipertext sóc jo

 

 

Què volem dir amb aquesta afirmació? Com podem demostrar que nosaltres també som hipertextos (primer, a nivell individual, i després, també en sentit social)?

Per a demostrar aquest “jo hipertextual a nivell individual”, ens podem remuntar al segle XVIII, ja que després d’una lectura aprofundida  de la Investigació sobre l’enteniment humà de David Hume, creiem que es pot concloure que el filòsof, ja en aquell temps, va dibuixar una ment humana amb un funcionament purament hipertextual. Els motius pels quals es pot arribar a aquesta conclusió fan referència al fet que el nostre cervell va enllaçant unes idees amb unes altres per a construir el seu propi coneixement fonamentat en tot el que ha anat experimentant.

D’altra banda, per a demostrar el “jo hipertextual a nivell social” podem prendre com a fonament per a la redacció del treball l’obra de George Lakoff, No pienses en un elefante[1], on l’autor intenta demostrar com, als Estats Units d’Amèrica, els conservadors són conservadors per haver enllaçat de forma hipertextual una sèrie de valors que, aparentment, no tenen relació entre si mateixos, i els liberals són liberals pel mateix motiu, és a dir, fruit d’un funcionament purament hipertextual.

Lakoff presenta així els individus d’una societat com a productes de l’entorn i nodes d’una veritable xarxa. És a dir, som com som perquè funcionem a través d’enllaços i, per tant, perquè som hipertextuals. Una altra qüestió que em sembla interessant és que som hipertextuals fins a tal punt, que aquests enllaços funcionen en el nostre context històric però, al seu torn, aquest es troba enllaçat amb el context històric del passat immediat, i aquest, amb el del passat remot. I així, també som enllaços en el sentit que som conseqüències de la història.

 

---

[1] GEORGE LAKOFF, No pienses en un elefante, Editorial Complutense, Madrid, 2007.

Llibres en paper o llibres digitals?

 

M’he plantejat la pregunta, que d’altra banda és recurrent als mitjans d’informació, perquè aquest Sant Jordi he pogut llegir als diaris que les vendes d’ebooks han baixat i que el llibre en paper ha recuperat el desavantatge que havia tingut els darrers anys.

Volia amb aquest apunt posar de manifest un dels problemes que té l’ebook. I és que a part de no tenir les connotacions romàntiques del llibre en paper: olor, el tacte, la tradició... és el preu. Un llibre digital encara és car ja que té una forta càrrega de l’IVA, el 21 per cent, mentre que a altres països europeus com a Itàlia o a Portugal és de menys del 10 per cent. És veritat que podem trobar exemplars molt barats però si vols algun títol que acaba d’arribar a les llibreries, la diferència com a molt és de 5 o 6 euros.

 

Per una altra part, des del meu punt de vista crec que les dues modalitats poden conviure. Hi ha llibres que són per passar l’estona, que no tenen massa sentit que ocupin un lloc a la prestatgeria, i val la pena comprar la versió electrònica. També és molt útil pels apunts o materials per estudiar.

 

Els llibres electrònics han nascut per quedar-se malgrat aquesta notícia que comentava al començament però el que està clar és que el llibre en paper no desapareixerà tampoc. Són dos productes diferents i que el usuari segons els seus gustos o necessitats comprarà un o l’altre.

Tractament sexista...Fins quan?

Ja fa dies que el professor Campàs va penjar un vídeo al tauler sobre el tractament del cos de la dona a la televisió italiana i comentava el Joan Campàs que no cal anar buscant aquest tema en el fonamentalisme islàmic ja que també podem veure tractaments sexistes i pejoratius en les televisions occidentals.

A nivell de missatges subliminals podem destacar la manera com van vestits els homes i com van vestides les dones. Uns donen la imatge de seriosos, de tenir el coneixement, de ser els “importants” mentre elles només fan que mostrar el seu cos, donant la imatge de ser només entreteniment i diversió. No tenen per què ser intel·ligents ni serioses ni cal que aportin les seves opinions (en realitat ens estan comunicant que no en tenen) sinó que només han de ser atractives, lluint els seus encants.

La pregunta és com la nostra societat tolera aquest tractament sexista? Com no hi ha un seguiment d’aquestes imatges que perpetuen el tractament sexista? És lamentable veure que en ple segle XXI aquestes imatges apareixen i són consumides pels espectadors. Què poden pensar els nois i noies que veuen aquests programes? Fins quan ho haurem de suportar?

Com diu el professor. Sense comentaris

Les xarxes, imprescindibles?

 

 

 

 

 

Diu Manuel Castells: a  L’era de la Informació:

 

“Degut a la convergència de l'evolució històrica i el canvi tecnològic, hem entrat en un

model purament cultural d'interacció i organització socials. Per això, la informació és

l'ingredient clau de la nostra organització social, i els fluxos de missatges i imatges

d'unes xarxes a unes altres constitueixen la fibra bàsica de la nostra estructura social”.

Manuel Castells fa referència amb aquestes paraules a la importància de l’intercanvi de missatges o fotos a les xarxes socials que ha arribat a un punt on ens és pràcticament impossible viure sense el twitter o el facebook. Són les nostres finestres al món exterior, tots els amics, els esdeveniments, les notícies que ens interessen són allà i són tot allò que conforma la nostra realitat.

Només cal recordar els dies que la xarxa de Facebook cau i com immediatament entra el pànic a la xarxa que ho pot recollir. Un dels cops que va caure Facebook, milers de persones van córrer a donar-se d’alta a altres xarxes socials que funcionessin. Era com si no tinguéssim Facebook ens faltava l’aire que respirem. I potser em direu exagerat. Però potser és així. No sabem què fer, ni què pensar, ni què mirar quan no podem accedir a la xarxa corresponent.

I és que formen part de les nostres vides i a hores d'ara ja són imprescindibles.