Què volem dir amb aquesta afirmació? Com podem demostrar que
nosaltres també som hipertextos (primer, a nivell individual, i després, també
en sentit social)?
Per a demostrar aquest “jo hipertextual a nivell
individual”, ens podem remuntar al segle XVIII, ja que després d’una lectura
aprofundida de la Investigació sobre
l’enteniment humà de David Hume, creiem que es pot concloure que el
filòsof, ja en aquell temps, va dibuixar una ment humana amb un funcionament
purament hipertextual. Els motius pels quals es pot
arribar a aquesta conclusió fan referència al fet que el nostre cervell va
enllaçant unes idees amb unes altres per a construir el seu propi coneixement
fonamentat en tot el que ha anat experimentant.
D’altra banda, per a demostrar el “jo hipertextual
a nivell social” podem prendre com a fonament per a la redacció del treball l’obra de
George Lakoff, No pienses en un elefante[1],
on l’autor intenta demostrar com, als Estats Units d’Amèrica, els
conservadors són conservadors per haver enllaçat de forma hipertextual una
sèrie de valors que, aparentment, no tenen relació entre si mateixos, i els
liberals són liberals pel mateix motiu, és a dir, fruit d’un funcionament
purament hipertextual.
Lakoff presenta així els individus d’una societat
com a productes de l’entorn i nodes d’una veritable xarxa. És a dir, som
com som perquè funcionem a través d’enllaços i, per tant, perquè som
hipertextuals. Una altra qüestió que em sembla interessant és que som
hipertextuals fins a tal punt, que aquests enllaços funcionen en el nostre
context històric però, al seu torn, aquest es troba enllaçat amb el context
històric del passat immediat, i aquest, amb el del passat remot. I així, també
som enllaços en el sentit que som conseqüències de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada