Diu
Manuel Castells: a L’era de la
Informació:
“Degut
a la convergència de l'evolució històrica i el canvi tecnològic, hem entrat en
un
model
purament cultural d'interacció i organització socials. Per això, la informació
és
l'ingredient
clau de la nostra organització social, i els fluxos de missatges i imatges
d'unes
xarxes a unes altres constitueixen la fibra bàsica de la nostra estructura
social”.
Manuel
Castells fa referència amb aquestes paraules a la importància de l’intercanvi
de missatges o fotos a les xarxes socials que ha arribat a un punt on ens és
pràcticament impossible viure sense el twitter o el facebook. Són les nostres
finestres al món exterior, tots els amics, els esdeveniments, les notícies que ens interessen són allà
i són tot allò que conforma la nostra realitat.
Només
cal recordar els dies que la xarxa de Facebook cau i com immediatament entra el
pànic a la xarxa que ho pot recollir. Un dels cops que va caure Facebook,
milers de persones van córrer a donar-se d’alta a altres xarxes socials que funcionessin. Era
com si no tinguéssim Facebook ens faltava l’aire que respirem. I potser em
direu exagerat. Però potser és així. No sabem què fer, ni què pensar, ni què
mirar quan no podem accedir a la xarxa corresponent.
I és que formen part de les nostres vides i a hores d'ara ja són imprescindibles.
La pregunta que suggereixes és si aquesta "imprescindibilitat" és conseqüència de la societat actual o és més aviat un substitutiu d'altres interaccions socials, més tradicionals i alhora més oblidades o deixades de banda
ResponEliminaPer sort, tot i que usuaria d'algunes xarxes, ja pot caure algun dia que igual ni m'assebento. De fet, puc estar dies sense entrar-hi però, ho reconec, en part ho faig a consciència per no crear-me una dependència.
ResponEliminaCert que hi ha gent que no sap viure sense comunicar-se per les xarxes, potser és que els és més fàcil viure a través d'una pantalla que no acceptar la seva pròpia realitat. O, senzillament, que s'han acostumat a la immediatesa que els hi proporciona sense valorar el què hi perden: descans, desconnectar, tranquilitat ...
Si tienes razón se nos han hecho imprescindibles, pero tenemos que ser lo suficientemente razonables, para entender que si hay una "caída" no es el fin del mundo. Aquí veo yo el problema de no saber medir nuestra capacidad de adcción
ResponElimina